RESSENYES CONFERÈNCIES - 2016
Associació Astronòmica Sant Cugat-Valldoreix (AASCV)
MARÇ 2016

17 Març 2016
"EL ELD BLAU, PREMI NOBEL DE FÍSICA 2014"
Dr.Joan Esteve Pujol
Catedràtic del Departament de Física Aplicada i Òptica UB

Els científics japonesos Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura han aconseguit el premi Nobel de Física 2014 per haver inventat el led blau, una nova font de llum eficient, duradora i amigable amb el medi ambient. La seva invenció ha revolucionat la il·luminació de les dues últimes dècades en permetre generar una llum blanca, brillant i barata. El guardó reconeix la seva "invenció de díodes emissors de llum blava eficient que ha permès les fonts de llum blanca brillant que estalvien energia". Es tracta del díode emissor de llum (led, per les sigles en anglès de light emitting diode) blau, una nova font de llum molt eficaç des del punt de vista energètic i considerada amigable amb el medi ambient. Els humans hem buscat maneres d'il·luminar la foscor des de sempre. Uns dels primers sistemes que ja tenien una certa sofisticació van ser les llànties d'oli dels temps antics. Després hem anat fent servir diferents sistemes que al final sempre consistien en fer cremar alguna cosa i aprofitar la flama per il·luminar. La cosa va canviar quan es van inventar les bombetes elèctriques. Ja no hi havia una flama sinó un fil incandescent. I posteriorment encara va millorar més amb els tubs fluorescents. Amb ells el que fèiem era activar les molècules d'un gas que també emetia llum. Però el pas final va ser la il·luminació per LED, la tecnologia que ha guanyat el Premi Nobel de física d'aquest any. El LED (Light Emitting Diode) o díode emissor de llum és el sistema més eficient que ens hem empescat fins ara. La eficiència la mesurem dividint la quantitat de llum generada (en lumens) per la quantitat d'energia emprada (en watts). La vella llàntia d'oli tenia una eficiència de 0,1, una bombeta elèctrica la té de 16. Un fluorescent arriba als 70 i un llum LED els supera tots de llarg, arribant als 300 lm/W. La gràcia és que tots els altres sistemes escalfen materials fins temperatures que emeten molta calor i una mica de llum, però el LED no. El LED converteix directament l'energia elèctrica que apliquem en llum, de manera que l'eficiència es dispara. El sistema funciona fent que els electrons d'una capa de material que en té en excés "caiguin" a una altra capa on hi ha un dèficit d'electrons. En fer-ho, perden una mica d'energia que emeten en forma de llum. Segons els materials triats els electrons tindran més o menys energia i emetran llum d'un color o un altre. Els primers LED es van fabricar a principis del segle vint i eren vermells o verds. Però els que emetien llum de color blau, de menor longitud d'ona i per tant de major energia, es van resistir fins fa unes poques dècades. Era important perquè combinant llum verda, vermella i blava podem generar la llum blanca i, de fet, tots els colors. Per tant, per aconseguir sistemes útils d'il·luminació eren imprescindibles els LED blaus. Calia trobar el material correcte i tractar-lo de la manera adient i això és el que van aconseguir en Isamu Akasaki i l'Hiroshi Amano d'una banda i en Shuji Nakamura per una altra, quan van triar el nitrur de gal·li per treballar. L'altre material prometedor era el seleniür de zinc. La gràcia era trobar la manera de preparar els cristalls de nitrur de gal·li. Per coses d'aquelles de l'atzar van veure que el seu material funcionava molt millor quan l'analitzaven amb un microscopi electrònic. La gràcia era que el feix d'electrons que emet el microscopi facilitava la creació de la capa que volien fabricar. Estrictament, eliminava els àtoms d'hidrogen que interferien el procés. El cas és que se'n van sortir i des dels anys 90 que ja tenim tot el ventall de llums LED necessàries per generar llum blanca i per il·luminar el segle XXI d'una manera molt més eficient de com ho hem fet mai. Però no només això ja que les aplicacions dels LED son incomptables. Des de pantalles de qualsevol tipus fins LED que emeten en ultraviolat i que es fan servir per esterilitzar materials

Carme Mas-AASCV


10 Març 2016
"SOBRE LA LENTA - ENCARA QUE PERCEPTIBLE - MORT DE L'UNIVERS ... I SOBRE LES ONES GRAVITACIONALS"
Dr. Emili Elizalde
Prof. Dr. Prof. H.C.
Premiat l'any passat com a Most Valued Reviewer per la prestigiosa revista Annals of Physics
(l'editor de la qual és Frank Wilczek, Premi Nobel de Física)
Soci de l'Entitat, Membre d'Honor Assessor Científic de la Junta Directiva

Comença la conferència dient: "L'univers s'està morint". Tot seguit comenta els següents punts: Naixement. El Big Bang
El Futur Llunyà, Big Crunch / Big Rip / Big Freeze , L'Era dels Forats Negres i El Final dels Temps. L'escala de temps còsmic és ampli com per tractar-lo amb característics de l'escala humana En Cosmologia de magnitud dels anys que han passat des de l'inici dels temps . En el Big Bang, la "gran explosió", es crea tota la matèria que emplena l'Univers, així com tota l'energia continguda en aquest, però també el propi espai en què ens movem i el propi temps que marca el ritme de l'evolució de l'Univers… matèria, temps, energia espai. Formació de les estrelles de 1a generació que, poc a poc, es comencen a agrupar en galàxies i aquestes últimes en cúmuls. De les cendres de les primeres estrelles es formen les nebuloses que faran de factories de les estrelles de 2a i 3a generació mentre aquestes comencen a formar sistemes solars. A les acaballes d'aquesta era, les galàxies s'hauran buidat i les estrelles s'hauran apagat (el seu combustible nuclear exhaurit). La única forma de matèria restant són els forats negres nòmades que, molt a poc a poc, s'evaporen. La única activitat que resta són partícules elementals vagant sense rumb en un espai virtualment infinit amb fotons de baixa energia. Com i per què moren les galàxies? Una nova teoria s'obre pas entre els astrònoms: moren per "estrangulament", en veure's privades de la matèria que necessiten per crear noves estrelles. Els nivells de metalls que contenen les galàxies mortes proporcionen una empremta dactilar clau per determinar la causa de la seva mort. I de galàxies mortes n'hi ha moltes. A l'Univers hi ha dos tipus de galàxies. Gairebé la meitat són galàxies "vives", riques en gas fred, majoritàriament hidrogen, necessari per crear noves estrelles. La Via Làctia és una d'aquestes galàxies. La resta, poc més de la meitat, estan "mortes", és a dir que no poden crear estrelles perquè la seva concentració de gas fred és molt baixa. Fins ara no se sabia quina era la causa de la mort de les galàxies. Ara els astrònoms treballen amb dues hipòtesis: o bé el gas fred és succionat sobtadament fora de la galàxies per forces internes o externes, o bé el subministrament de gas fred d'alguna manera es deté, i "escanya lentament la galàxia, durant un període de temps fins a la mort". El 1916 Albert Einstein afirmava que, d'acord amb la seva teoria de la relativitat, a l'Univers hi ha ones gravitatòries, originades en grans fusions com les que tenen lloc quan s'uneixen dos forats negres massius. Einstein deia, però, que les ones no arriben a la Terra, perquè aquests fenòmens tenen lloc tan lluny de nosaltres que les ones no ens arriben mai. Avui, cent anys més tard, la ciència ha demostrat que Einstein tenia raó… i també que estava equivocat. Tenia raó perquè efectivament les ones gravitatòries existeixen; i s'equivocava perquè sí que arriben a la Terra. Un equip de científics ha interceptat les ones procedents del xoc de dos forats negres. Mai en la història havia passat res de semblant. Sobre els forats negres hi ha molta informació, però sempre basada en l'observació visual i en l'anàlisi de dades sovint directes. Mai fins ara s'havia pogut escoltar, literalment, el so que es genera quan es produeix un xoc entre dos forats negres. El so, una mena de xiulet, confirma de pas que l'Univers té so, que es pot escoltar, una teoria que ja acaronaven els grecs, que parlaven de la música dels planetes. Mai fins ara s'havia pogut escoltar, literalment, el so que es genera quan es produeix un xoc entre dos forats negres. El so és el resultat d'aquestes ones que viatgen per l' Univers i que tenen el seu origen allà on s'ha produït una fusió. Les ones que han detectat els científics provenen del xoc de dos gegantins forats negres -amb una massa fins a 36 vegades superior a la del Sol-. L'espectacular topada entre els dos forats va generar una energia que es va transformar en ones. 1.300 milions d'anys després aquestes ones han arribat, vibrant i viatjant pel temps i l'espai, fins a la Terra, on han estat detectades pels científics de l'Observatori d'Interferometria Làser d'Ones Gravitacionals dels Estats Units. Les ones gravitacionals viatgen a la velocitat de la llum i, per tant, deformen tant l'espai com el temps. la confirmació, amb un segle de retard, de la intuïció d'Einstein sobre com l' energia alliberada en col·lacionar dos forats negres es transformava en ones que viatjaven per l'Univers. És històric perquè, per primera vegada, permet estudiar el fascinant món dels forats negres a través del so, i no només de la llum, com passava fins ara. Això vol dir que s'obre una nova etapa en l'estudi dels forats negres i les seves morts violentes. Però la importància de la troballa va més enllà dels forats negres, com els que van provocar les ones ara detectades. Tot i que els últims anys la posada en marxa d'instruments cada vegada més sofisticats ha permès fer un pas de gegant en el coneixement de l'Univers, el cert és que en coneixem una part molt petita. I, de forma crucial, tot el que sabem ho sabem gràcies a la llum. És observant el cel que els científics detecten noves estrelles, nous sistemes, nous planetes, i descobreixen forats negres, accidents que van tenir lloc fa milers de milions d'anys. A partir d'ara, a aquesta informació s'hi sumarà la procedent de les ones. So i llum per saber millor on som, com és l'Univers. Els nous observatoris, com LIGO tenen la capacitat per veure i escoltar què ha passat a més de 1.000 milions d'anys llum de la Terra. Una informació que podria qüestionar tot el que se sap fins ara, inclòs el Big Bang.

Carme Mas-AASCV


1 Març 2016
"METEORITS I COMETES, O COM ESCAMPAR MOLÈCULES ORGÀNIQUES PER L'UNIVERS?"
Dr. Jordi Llorca
Catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya
Director del Centre de Recerca de Nanoenginyeria de la UP

QUÈ ÉS UN ASTEROIDE? n asteroide és un objecte sòlid, més petit que un planeta, que orbita al voltant del Sol. Els científics no es posen d'acord sobre la seva definició exacta. La Unió Astronòmica Internacional parla de "planeta menor" per referir-se als objectes més petits que un planeta. Els asteroides, compostos majoritàriament per roca i metalls, són, com els cometes, vestigis de la formació del sistema solar. Els planetes són constantment bombardejats per aquests objectes, com es pot comprovar mirant la superfície de la Lluna, plena de cràters. Un asteroide passa cada uns 40 anys prop de la Terra. Només hi topa, però, de mitjana, cada 1.200 anys. QUÈ ÉS UN METEORIT? Un meteorit és un objecte sòlid originat a l'espai, generalment petit, que sobreviu l'impacte amb la superfície terrestre. Els meteorits penetren en l'atmosfera terrestre a una gran velocitat -d'11 a 74 km/s-. En travessar-la, s'escalfen a causa del fregament amb l'aire, les molècules d'aire absorbeixen part de la calor que desprèn el meteorit i emeten llum formant el que s'anomena un meteor o estrella fugaç. Cada any topen amb la Terra uns 3.300 meteorits, però la majoria ho fan en zones deshabitades -oceans o deserts-. Així, cada any només es registren unes 6 caigudes de meteorits i unes 10 trobades -quan es troba el meteorit sense poder determinar quan ha caigut. La majoria de meteorits deriven de petits objectes astronòmics anomenats meteoroides, tot i que de vegades també es produeixen per impactes d'asteroides. ELS COMETES son cossos menors formats per un nucli de un quants quilometres de diàmetre i esta format principalment per : glaç i pols i en menys quantitat per metà i amoníac en estat sòlid. Les restes d'asteroides o cometes que viatgen per l'espai s'anomenen meteorits . Quan xoquen amb la superfície d'un planeta o d'un satèl·lit , s'hi formen grans cràters d'impacte. Si son petits,, quan entren en l'atmosfera ,aquests cossos es cremen o es desintegren i produeixen una intensa lluminositat . Com que travessen el cel a gran velocitat els anomenem estels fugaços . Els cometes només son visibles quan s'acosten al Sol i quant mes s'acosten al Sol es forma una vistosa cua que a diferencia dels astres .Quan s'acosten al Sol els components del cometa comencen a evaporar-se i arrosseguen partícules de pols que formen la cabellera , o coma i la cua . Cada vegada que el cometa s'apropa al Sol va perdent part de la seva massa . L'impacte del meteorit contra la terra produeix gran quantitat d'energia.
Els asteroides són uns cossos menors de composició rocosa. La majoria dels asteroides es troben entre Mart i Júpiter i formen el famós cinturó d'asteroides.Format per desenes de milions d'asteroides. La causa per la que el cinturó d'asteroides es torba entre Mart i Júpiter , es per què quan es van començar a formar els planetes algunes parts, es a dir, restes es van quedar al voltant de Júpiter gracies a la seva atracció de gravetat. Desert d'Atacama a Xile - on va estar el conferenciant, entre molts altres - és el desert més àrid del món, que s'estén pel nord de Xile. Amb una extensió superior als 105.000 km², està situat més o menys damunt el Tròpic de Capricorn, semblantment al desert del Kalahari o al Gran Desert Australià. Va passar unes imatges precioses amb el seu equip en busca de meteorits explicant que són negres perquè al ratllà l'atmosfera la capa que porten el ferro s'ennegreix. Impressionant la imatge de la serp que si et pica només et queden 20 minuts de vida, no tens cap salvació.

Carme Mas-AASCV

FEBRER 2016

25 Febrer 2016
"ÉS UN SISTEMA DINÀMIC UNA CÈL·LULA VIVA?"
Dr. Gaspar Orriols
Catedràtic
Grup d'Òptica, Departament de Física, UAB

El concepte de cèl·lula com a unitat anatòmica i funcional dels organismes sorgí entre els anys 1830 i 1880, tot i que fou al segle XVII quan Robert Hooke en descrigué per primer cop l'existència, en observar en una preparació vegetal la presència d'una estructura organitzada que derivava de l'arquitectura de les parets cel·lulars vegetals. El 1830 ja es disposava de microscopis amb una òptica més avançada, cosa que permeté a investigador i definir els postulats de la teoria cel·lular, que, entre altres coses, afirma: Que la cèl·lula és una unitat morfològica de tot ésser viu; és a dir, que en els éssers vius tot està format per cèl·lules o pels seus productes de secreció. Aquest primer postulat seria completat per Rudolf Virchow, amb l'afirmació Omnis cellula ex cellula, que indica que tota cèl·lula deriva d'una cèl·lula precedent (biogènesi). En altres paraules, aquest postulat representa el rebuig de la teoria de generació espontània, que hipostatitzava la possibilitat que es generés vida a partir d'elements inanimats. Un tercer postulat de la teoria cel·lular indica que les funcions vitals dels organismes tenen lloc o bé dins de les cèl·lules, o en el seu entorn immediat, i que són controlades per substàncies que elles secreten. Cada cèl·lula és un sistema obert que intercanvia matèria i energia amb el seu ambient. En una cèl·lula tenen lloc totes les funcions vitals, de manera que una d'elles és suficient per formar un ésser viu (que serà un organisme unicel·lular). Així doncs, la cèl·lula és la unitat fisiològica de la vida. Finalment, el quart postulat de la teoria cel·lular expressa que cada cèl·lula conté tota la informació hereditària necessària per al control del seu propi cicle i el desenvolupament i funcionament d'un organisme de la seva espècie, així com per la transmissió d'aquesta informació a la següent generació cel·lular. Es pot definir la cèl·lula com la unitat morfològica i funcional de tot ésser viu. De fet, la cèl·lula és l'element més petit que es pot considerar viu. Com a tal, té una membrana de fosfolípids amb permeabilitat selectiva que manté un medi intern altament ordenat i diferenciat del medi extern en la seva composició, que es troba sota un control homeostàtic, que consisteix en biomolècules i alguns metalls i electròlits. L'estructura s'automanté de manera activa mitjançant el metabolisme, assegurant-se la coordinació de tots els elements cel·lulars i la seva perpetuació per replicació a través d'un genoma codificat per àcids nucleics. La part de la biologia que s'ocupa de les cèl·lules és la citologia. Els biòlegs utilitzen diversos instruments per estudiar les cèl·lules. Obtenen informació de les seves formes, mides i components, que els serveix per comprendre també les funcions que hi tenen lloc. Des de les primeres observacions de cèl·lules, fa més de tres segles, fins a l'època actual, les tècniques i els aparells s'han anat perfeccionant, originant un nou camp de la biologia: la microscòpia. Tenint en compte la petitesa de la gran majoria de les cèl·lules, l'ús del microscopi és d'enorme valor en la investigació biològica. En l'actualitat, els biòlegs utilitzen dos tipus bàsics de microscopi: els òptics i els electrònics. Les cèl·lules, com a sistemes termodinàmics complexos, tenen una sèrie d'elements estructurals i funcionals comuns que en possibiliten la supervivència; tanmateix, els diferents tipus de cèl·lula presenten modificacions d'aquestes característiques comunes que en permeten l'especialització funcional i, així doncs, un guany en complexitat.[13] D'aquesta manera, les cèl·lules romanen altament organitzades a expenses d'incrementar l'entropia del seu entorn, un dels requisits de la vida. Necessari per produir la contracció muscular. Diversificat aquest grup cel·lular, creant les variants procariota, arqueobacterià i eubacterià, pogueren aparèixer nous tipus de cèl·lula, més complexos, per endosimbiosi, és a dir, captació permanent d'uns tipus cel·lulars dins d'altres sense que hi hagi una pèrdua total d'autonomia dels tipus capturats. D'aquesta manera, alguns autors descriuen un model en què la primera cèl·lula sorgí amb la introducció d'un arqueobacteri dins un eubacteri, formant un primitiu nucli cel·lular. Tanmateix, la impossibilitat que un eubacteri pugui dur a terme una fagocitosi i, per tant, captar un altre tipus de cèl·lula, obrí la porta a una altra hipòtesi, que suggereix que fou una cèl·lula denominada cronòcit la que fagocità un eubacteri i un arqueobacteri, formant el primer organisme eucariota. D'aquesta manera, i mitjançant una anàlisi de seqüències a nivell genòmic d'organismes model eucariotes, s'ha aconseguit descriure aquest cronòcit original com un organisme amb citosquelet i membrana plasmàtica, cosa que pot explicar, si l'arqueobacteri fagocitat ho tenia a l'ADN, la separació d'espai en els eucariotes actuals entre la transcripció (nuclear) i la traducció (citoplasmàtica). Una dificultat addicional és el fet que no s'han trobat organismes eucariotes primitivament amitocondriats com ho exigeix la hipòtesi de l'endosimbiosi. A més, l'equip de María Rivera, de la Universitat de Califòrnia, comparant genomes complets de tots els dominis de la vida, ha trobat proves que els eucariotes contenen dos genomes diferents, un més similar als eubacteris i l'altre als arqueobacteris, mostrant en aquest últim cas semblances amb els metanògens, en particular en el cas de les histones. Això portà Bill Martin i Miklós Müller a plantejar la hipòtesi que la cèl·lula eucariota no hagués sorgit per endosimbiosi, sinó per una fusió quimèrica i acoblament metabòlic d'un metanogen i un ?-proteobacteri simbionts a través de l'hidrogen (hipòtesi de l'hidrogen). Aquesta hipòtesi atreu actualment posicions molt oposades, amb detractors com ara Christian de Duve.

Carme Mas-AASCV


18 Febrer 2016
"FOTOGRAFIANDO AL UNIVERSO OSCURO
(UN COSMOS EN EXPANSIÓN)"
Dr. Enrique Fernández
Catedràtic de Física Atòmica Molecular i Nuclear, UAB

Segons les observacions de la radiació de fons, l'Univers està format per un 24% de matèria fosca, mai s'ha detectat i per un 71,4% d'energia fosca, de la que no se'n sap res . La "constant cosmològica": Einstein pensava que l'Univers era estàtic i li calia ajustar les equacions, utilitzant "la constant cosmològica", però pensant que havia comés un error. Ara bé, per geometria de l'univers s'entén la forma i l'estructura que te l'univers en el seu conjunt. La geometria ve condicionada per les quantitats de matèria i energia presents, que posen en acció dues tendències oposades: l'atracció gravitatòria que depèn de la matèria i que tendeix a concentrar-ho tot i l'expansió, que depèn de l'energia i que tendeix a allunyar tots els objectes, uns dels altres. Les darreres observacions del WMAP mostren un Univers pla, explicant les supernoves i nanes blanques. Hi ha un tipus de supernoves que resulten de l'evolució de una estrella binària formada per dues estrelles poc massives. Quan una de les dues estrelles ha esgotat el seu combustible, l'hidrogen, es converteix en una nana blanca que es va apagant lentament. Quan la segona estrella es va quedant sense hidrogen comença el seu declivi, va augmentant el seu volum, convertint-se en una geganta o geganta vermella, perdent les seves capes exteriors. Quan aquesta segona estrella acaba la fase de geganta, passant a ser una altra nana blanca, part de la seva massa ha passat a la primera. L'augment de massa de la primera fa que el seu nucli quedi sotmès a una gran pressió, iniciant-se un procés de fusions nuclears que provoquen una espectacular explosió (supernova) d'ambdues estrelles alhora. Les supernoves Ia són molt útils perquè són molt brillants i es poden veure des de molt lluny i a més a més, la lluminositat absoluta és molt similar en totes elles, el que fa que puguin ser utilitzades per a mesurar distàncies, per un procediment similar al de les estrelles cefeides.Expansió accelerada de l'univers: Un Univers amb energia fosca s'està accelerant molt ràpid. L'energia fosca va accelerant la velocitat d'expansió Física del Univers accelerat . Matèria i energia fosques: El 95% del contingut de matèria i energia de l'Univers ens és desconegut.? No només no el podem veure, sinó que sabem que es tracta d'unes substàncies diferents dels àtoms que formen les estrelles i els planetes, els àtoms que tenim al cos i que respirem. És a dir, aquest 5% de matèria i energia que sí que coneixem. Per què en diem matèria fosca: perquè gran part del que hi ha allà fora és fet d'una substància estranya que no fa llum ni tampoc fa ombra, en diem matèria fosca. A més, cada cop tenim més evidències de l'existència d'una energia que empeny el cosmos i n'accelera l'expansió. En diem energia fosca i és la responsable que el futur de l'Univers. Va explica el procés PAU que es va servir per estudiar l'energia fosca . Va ensenyar que PAU és una càmera dissenyada i construïda per diverses institucions espanyoles dins el projecte PAU (Physics on the Accelerating Universe) per a l'estudi de l'energia fosca de l'Univers, ha vist la seva primera llum. Els centres participants en el projecte són ICE (IEEC-CSIC), IFAE i PIC de Catalunya i CIEMAT i IFT/UAM de la Comunitat Madrid. PAU és una càmera la finalitat de la qual és obtenir imatges astronòmiques que és innovadora, tant des d'un punt de vista tecnològic com per el que fa a la recerca que portarà a terme. És la primera càmera construïda amb fibra de carbó per tal d'alleugerir-la. La seva part sensible està composada per un mosaic de 18 detectors CCD que permeten cobrir un ampli camp de visió, en el qual hi cap quatre vegades la Lluna. Està equipada amb sis filtres de banda ampla i 40 de banda estreta amb els que es pot aconseguir l'espectre de baixa resolució de 50.000 objectes simultàniament cada nit. Mercès a tot això, PAU podrà mesurar la distància i la velocitat de milers de galàxies amb una precisió i una quantitat no assolides fins ara. Amb això s'obtindrà la distribució de l'energia, anomenada fosca que en constitueix un 70% de l'Univers i que dóna lloc a la seva expansió.

Carme Mas-AASCV


16 Febrer 2016
"TÉ SENTIT CREURE EN DÉU?" - Fòrum - Ciència-Religió
Ponents:
Dr. Emili Elizalde
Francesc Badia Ortega


El debat entre els ponents va ser explicar de quina manera es té necessitat de Déu sense enfrontar ciència i religió. Bé que la ciència va néixer enfrontada a la religió, avui ja no és així. Varen delimitar bé els camps per no caure en definicions i confusions. Es va parlar de l'infinit (tema en què el Dr. Elizalde n'és l'expert comentat que ho explica enllà les fronteres: EE.UU); també es va fer un paral·lelisme amb l'astronomia plantejant si Déu n'era el creador o bé va sorgir per atzar de la Gran Explosió, estructurant el Fòrum en camps de continguts assequibles per obrir el debat entre el públic. Varen dilucidar quin són els nivells de realitat perquè segons sembla, la realitat està estructurada en una jerarquia de nivells : físic, biològic, mental, subtil, causal i últim. L'estudi del primer nivell és el camp de la física i la química, el segon el de la biologia, el tercer de la psicologia i la filosofia . El nivell subtil és l'àmbit de la religió que ens introdueix a Déu. El nivell causal és el dels savsi que busquen las transcendir el subjecte i l'experiència. De l'últim no sen por parlar perquè està més enllà de la realitat i no hi ha paraules per això. Cada disciplina engloba l'anterior, però no al revés: així la biologia utilitza al física però la física no utilitza la biologia, els nivells inferiors no poden incloure els superiors: és el principi fonamental de la filosofia; Déu per exemple no pot ser explicat però si tenir el concepte de fe que genera la necessitat de creure que existeix.

.Carme Mas-AASCV


11 Febrer 2016
"INTERSTELLAR" - Fòrum
Dr. Xavier Luri

Prof. Departament Astronomia i Meteorologia - UB

En veure que la vida a la Terra està arribant al final, un grup d'exploradors liderats pel pilot Cooper (McConaughey) i la científica Amelia (Hathaway) s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. Se'n parla des d'un punt de vista de la física amb el suport de la NASA, explicant les el per què s'endinsa en una "forat de cuc". En física, un forat de cuc, també conegut com un pont Einstein-Rosen, és una hipotètica característica topològica d'un espaitemps, descrita per les equacions de la relativitat general, la qual és essencialment "una drecera" a través de l'espai i el temps. Un forat de cuc té com a mínim dos extrems, els quals estan connectats per una única "gola", fent que la matèria es pugui "desplaçar" d'un extrem a l'altre a través d'ella. Avui dia encara no s'ha descobert cap prova que l'espaitemps conegut contingui estructures d'aquest tipus, és a dir, els forats de cuc són una teoria hipotètica. En veure que la vida a la Terra està arribant al final, un grup d'exploradors liderats pel pilot Cooper (McConaughey) i la científica Amelia (Hathaway) s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. Dr. Xavier Luri, expert en pel·lícules de ciència ficció, fa una descripció a l'abast de tothom del que representa poder anar a l'espai, cosa impossible per moltíssims inconvenients físics (lleis) i pel propi espai. Valora les pel·lícules de ciència ficció com a cap davanteres de fets extraordinaris i que poden ser una realitat molt a llarg termini. No així poder entrar dins d'un "forat negre" en tant que ens convertiria en el que s'anomena "allargament espagueti" doncs així quedaria el nostre cos, allargat fins a quedar destrossat. Explica què és un forat negre: una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n, excepte per mitjà de l'efecte túnel quàntic. El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme, sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. És per aquest motiu que se'ls anomena "negres".

.
Carme Mas-AASCV


4 Febrer 2016
"MONARQUÍES"
Sr. FRANCESC CAROL

Llicenciat en Dret i en Antropologia per la UAB.

La paraula monarca (del llatí monarcha) ve del "un/singular," referit (almenys pel nom) a un únic governant absolut. Els usos moderns de la paraula generalment porten implícit un sistema de successions hereditari. A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat. A l'antic Egipte, per exemple, el faraó era una divinitat. A Egipte i Mesopotàmia apareixen els primers registres de noms de reis que constitueixen alguns dels primers documents històrics: Menes o Narmer (Paleta de Narmer), amb el primer faraó amb una maça, símbol del seu poder militar que va unificar l'Alt i el Baix Egipte al voltant del segle XXXI aC i encapçala les llistes reials. L'Antiguitat clàssica, va desenvolupar la figura del basileus grec: primer un arconte amb funcions limitades, després de la divisió de l'imperi d'Alexandre Magne. La concepció de la ciutat com espai públic i de la política com la ciència del govern, subjecta a escrutini i debat públic (l' àgora), encara que fos el basileus qui l'exercís, sí que es va mantenir. La clau era la consideració del ciutadà com home lliure, mantingut per la reducció de gran part de la població a l'esclavitud (mode de producció esclavista). Per la seva banda, el rex romà, profundament desprestigiat per la República, va ser tingut com a referència, a evitar, per l'emperador romà, d'estirp republicana durant el principat d'August, i ja amb menys complexos amb el dominat de Dioclecià i amb la conversió al cristianisme. A l'edat mitjana europea, la descomposició de l'Imperi Romà va comportar l'establiment de les monarquies germàniques, fonamentades en la necessitat d'un dirigent militar amb autoritat en una època d'invasions, mentre la civilització urbana clàssica es veia sotmesa a un fort procés de ruralització i descentralització, i el mode de producció esclavista se substituïa pel mode de producció feudal. La posterior descomposició de l'Imperi Carolingi va propiciar en bona part de l'Europa Occidental diferents formes de monarquia feudal, mentre que en altres zones sorgien repúbliques, ciutats lliures o estats eclesiàstics. A l'Europa Central, una sèrie de dinasties germàniques recreava successives versions de l'Imperi, alhora que a l'Europa Oriental pervivia l'Imperi Bizantí, ambdós oscil·lant entre la teocràcia i el cesarpapisme, mentre que l'assentament dels pobles eslaus va concloure en la formació d'altres regnes. Les monarquies cristianes europees eren dinàstiques: el fill gran o el descendent home més proper hereten el tron, encara que la dinàmica expansiva i agressiva del feudalisme les feia enormement canviants per les contínues guerres de conquesta. Obtenien la seva capacitat militar dels soldats i armes dels senyors feudals, amb el que depenien de la lleialtat de la noblesa per a mantenir el seu poder; i la seva legitimitat del clergat (particularment l'orde de Cluny) encapçalat pel Papa, que no va desaprofitar les ocasions que es van presentar per propiciar l'establiment de monarquies independents eximint-les del vassallatge a causa del Sacre Imperi Romanogermànic o al regne del que se n'esqueixessin (cas de diversos regnes peninsulars, com el Regne de Portugal davant el Regne de Lleó). La patrimonialització de la monarquia permetia la divisió del territori en cas d'herències i la seva fusió en cas d'enllaços matrimonials (sotmesos a especials codificacions - Llei Sàlica - i escàndols en cas de dissolució o Matrimoni morganàtic), amb tota la complexitat institucional i territorial que d'això resultava, així com els conflictes successoris que podien suscitar amb qualsevol excusa per poc bé que els argumentes. En alguns casos va conduir a l'acceptació de reines que ocupen el tron per dret propi (els regnes cristians de la península Ibèrica), o reines regents durant la minoria d'edat dels reis. Un altre resultat transcendent va ser l'allunyament de les cases reials dels pobles sobre els quals regnaven: tals extrems alimentaven la idea de la diferència substancial entre els reis i la resta dels mortals, i el prestigi de la seva sang blava, juntament amb les seves qualitats màgiques exhibides ritualment (unció real, establiment del protocol de la cort, ús del plural majestàtic, administració arbitrària de favor i la gràcia i justícia real, espectacles multitudinaris com els besamans o el toc real). En els últims segles de la Baixa Edat Mitjana, amb el declivi del feudalisme i l'aparició dels Estats nacionals al voltant de les monarquies autoritàries, el poder territorial exercit a escala dels naixents mercats nacionals es va anar centralitzant en la figura del monarca, que no reconeixia poders superiors com havien estat els poders universals medievals (Papa i emperador). En principi aquests governants eren recolzats per la naixent classe mitjana o burgesia, que es beneficiava de l'existència d'un govern central fort que mantingués l'ordre i una situació estable per al desenvolupament del comerç en el naixent capitalisme; el que no és contradictori amb el fet que al mateix temps garantissin el predomini social de noblesa i clergat, els estaments privilegiats de l'Antic Règim. Entre els segles XVI i XVII, les monarquies van augmentar les seves pretensions de concentració de poder per convertir-se en monarquia absoluta: augmentant la centralització, suprimint intermediaris entre monarca i súbdits i intentant l'exercici d'un poder sense limitacions teòriques, amb majors o menors possibilitats d'aconseguir-ho. Model històric d'això va ser la monarquia borbònica de Lluís XIV de França, mentre que la monarquia catòlica dels Habsburg espanyols va quedar com a model de monarquia autoritària, amb pretensions més limitades i més consideració a tot tipus de particularismes i límits ideològics. Tant els abusos de poder com la inadequació d'aquestes pretensions a la dinàmica econòmica i social, van portar a l'esclat de la contestació a aquestes concentracions de poder en forma de revoltes antifiscals, particularismes regionals i estamentals, o bé a la insatisfacció creixent de la burgesia. Tot això va contribuir a la caiguda de les monarquies absolutes d'Europa Occidental després de successius cicles de revolucions burgeses o revolucions liberals (el primer d'ells denominat atlàntic): la Revolució anglesa en el segle XVII (1640-1688, amb un intermedi de Restauració), la Revolució francesa i les guerres de la independència americana des de l'últim quart del XVIII fins al primer del XIX (1776 Estats Units, 1789 França, l'Amèrica continental espanyola fins a la Batalla d'Ayacucho, 1824), i els cicles revolucionaris anomenats revolució de 1820, revolució de 1830 i revolució de 1848. Aquests processos revolucionaris van marcar fites en la limitació del poder dels reis, que ja des de la segona meitat del segle XVIII procurava revestir l'absolutisme d'una justificació ideològica que superava el dret diví dels reis mitjançant el que es va denominar despotisme il·lustrat, vinculat a la il·lustrada idea de progrés. En canvi, aquesta mateixa forma a l'Europa Oriental coincidia amb el moment de major concentració del poder en els reis, simultani a un procés econòmic i social de refeudalizació, que va portar a l'autocràcia tsarista a Rússia i a l'expansió de l'Imperi austrohongarès. La idea moderna d'una monarquia limitada constitucionalment (monarquia constitucional) es va consolidar amb lentitud en la major part d'Europa, alhora que apareixien les primeres repúbliques europees modernes. Durant el segle XIX el poder dels parlaments (elegits per cossos electorals progressivament ampliats) creixia al mateix ritme que disminuïa el poder dels monarques, que es va acomodar a un paper de mirall de virtuts socials meitat aristocràtiques, meitat mesocràtiques o burgeses, com el que exemplificava la Reina Victoria (matriarca que emparenta a tota la reialesa europea), incloent-hi la doble moral que ha passat a ser sinònim d'època victoriana. Hi va haver fins i tot trons que es van posar a subhasta i van recaure en el candidat que va demostrar major sensibilitat liberal, com l'espanyol durant la revolució de 1868 (en Amadeu de Savoia). Altres es van escindir pacíficament, a iniciativa dels seus propis súbdits: el regne de Noruega i el regne de Suècia el 1905. Alguna, com la belga, escindida revolucionàriament el 1830 de l'holandesa, es va definir com a monarquia popular. El cas de dissolució més clara va ser el de la monarquia francesa, els partidaris, enfrontats i escindits a orleanistes i legitimistes, van ser incapaços d'aprofitar la seva victòria electoral després de la caiguda de l'imperialisme de Bonaparte (1871), el que va consolidar la III República. Mentrestant, l'expansió imperialista de les potències europees per Àfrica, Àsia i el Pacífic, va anar fent desaparèixer (o reduint a un paper inoperant) les monarquies tradicionals d'aquests pobles. Distribució de les monarquies actuals: Monarquia absoluta, Monarquia semi constitucional,Monarquia constitucional Acostuma a insistir-se en la idea que el manteniment de la monarquia en l'actualitat obeeix al seu paper com a símbol de la unitat nacional davant la divisió territorial i al seu poder arbitral front als diferents partits polítics. Quan és el cas que el règim polític és democràtic, i es reconeix la sobirania popular, el monarca passa a ser la figura en la qual s'encarna el càrrec de cap d'Estat de forma vitalícia i hereditària, amb la qual cosa el seu paper és fonamentalment simbòlic i representatiu. Aquesta definició és la que se sol identificar amb les monarquies europees, entre les quals hi ha les monarquies parlamentàries del Regne Unit, Espanya, Noruega, Suècia, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. També hi ha tres microestats amb monarquia (Liechtenstein, Mònaco i Andorra) i una monarquia electiva teocràtica (Vaticà). El paper del rei d'Espanya a la Comunitat Iberoamericana de Nacions i les periòdiques reunions anomenades Cimera Iberoamericana no és comparable, ja que en rang protocol·lari és equivalent dels altres caps d'estat. Un tret de les monarquies europees (de vegades considerat com una actualització o recerca de legitimació popular) ha estat la incorporació de plebeus a les famílies reials, i la continuada presència en els mitjans de comunicació de massesUn altre ha estat la reconsideració del paper de la dona en la monarquia, per equiparar-la amb l'home en la successió, reforma que han iniciat les monarquies nòrdiques. A Espanya s'ha arribat a consultar el Consell d'Estat la conveniència d'alterar la línia de successió al tron regulada per la Constitució de 1978.

Carme Mas-AASCV

GENER  2016

28 Gener 2016
"QUÈ ÉS AIXÒ DEL "CAOS" I LA DINÀMICA NO LINEAL?.
COM ÉS QUE APAREIXEN PER TOT ARREU
Dr. RAMON VILASECA
Catedràtic a la UPC, al Departament de Física i Enginyeria Nuclear
(Escola Tècnica Superior d'Enginyeries Industrial i Aeronàutica)

Què és això del caos i de la dinàmica no lineal?. Així, amb aquesta pregunta comença la conferència, dient que la teoria del caos i la dinàmica no lineal és una nova concepció de la ciència que tracta d'estudiar els fenòmens naturals com a tals, en realitat és una teoria matemàtica que tracta d'estudiar els sistemes que tendeixen al desordre, és a dir, no són predictibles, no responen a una fórmula lineal matemàtica. Va parlar dels sistemes de llibertat distingint els sistemes que són impredictibles. Hi ha sistemes que tendeixen al desordre, per exemple, el desordre de població en desequilibri, o bé, va comentar, el desordre de l'aigua d'un riu que es pot convertir en cataractes imprevisibles. Són sistemes - va dir el ponent- , caòtics i impredictibles doncs petites variacions en les condicions de funcionament que poden donar resultats molt diferents. Va comentar sistemes deterministes o aleatoris, sistemes lineals i no lineals i sistemes discrets i continus, explicant que una característica inherent a tot sistema caòtic, és el que s'anomena la sensibilitat variable de les condicions inicials. Un sistema caòtic és un comportament impredictible a llarg termini, degut a que és extremadament sensible a petites variacions en les seves condicions inicials. I va comentar les fluctuacions de canvis neuronals, els comportaments difícils de poder entendre i fins i tot, les matemàtiques han fracassat al voler entendre la dinàmica no lineal. Ens va aproximar a l'intent lineal i no lineal de la la natura, però és una qüestió molt complexa. Un sistema caòtic és el que altera la sensibilitat i les condicions inicials i s'ha d'entendre mitjançant equacions complicades. Les no lineals, va dir, que no tenen n´hi solució matemàtica, n'hi equacions que valguin. A nivell biològic, va comentar el desordre de l'Alzheimer, per exemple. Va portar un pèndol que amb una petita fricció va oscil·là amb moviments diferents i imprevistos, sense aturar-se en cap punt, fins va quedar en equilibri. Per acabar, va parlar de la teoria del caos, comparant-lo amb l'efecte papallona, referint-se al fet que si una papallona mogués les seves ales en un determinat lloc del món, podria provocar un huracà en una altra lloc del món i amb milers de quilòmetres pel mig. Tot i que sembla incomprensible, qualsevol moviment està subjecte al caos i no ens anodonem.

Carme Mas-AASCV


21 Gener 2016
"DOCUMENTAL: MANHATTAN "
Dr. JOSÉ IGNACIO LATORRE
Catedràtic
de Física Teòrica de la UB

Documental Thats the story. Nobel laureated Roy J. Glauber remembers the making of the atomic bomb, ha estat produït pel catedràtic de Física Teòrica de la UB José Ignacio Latorre.

Manhattan era el nom en clau del projecte de recerca desenvolupat durant la Segona Guerra Mundial pels Estats Units amb l'objectiu de fabricar la primera bomba atòmica de la història. L'èxit d'aquest projecte va fer possible els bombardejos sobre Hiroshima i Nagasaki, al Japó, l'agost de 1945, un dels episodis més tràgics de la història. Abans que acabés l'any, havien mort més de 200.000 persones, sense comptar les que van patir seqüeles, que van durar dècades.
Ara, en el documental That's the story. Nobel laureated Roy J. Glauber remembers the making of the atomic bomb, produït pel catedràtic de Física Teòrica de la UB José Ignacio Latorre, s'hi entrevista l'últim supervivent del projecte Manhattan, Roy J. Glauber, i s'hi inclouen imatges inèdites recentment desclassificades.

Glauber, que va rebre el Premi Nobel de Física l'any 2005, juntament amb John L. Hall i Theodor W. Hänsch, per la seva contribució a la teoria quàntica de coherència òptica, va treballar al Laboratori Nacional de Los Alamos, el centre de recerca més important del projecte Manhattan. Al film parla principalment dels estudis que es van fer en aquest laboratori i de l'equip científic que hi va treballar. A més a més, el documental mostra per primer cop material audiovisual dels arxius de Los Alamos que ha estat desclassificat recentment.
El documental ha estat codirigit per Maite Soto Sanfiel, professora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la UAB, i per Òscar Cusó, i hi ha participat el Centre de Ciències de Benasc Pedro Pascual. El film That's the story el distribueix Moonrise Pictures i s'ha presentat al Mercat de Cinema Europeu (EFM) del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Carme Mas-AASCV


14 Gener 2016
"EL FUTUR DE L'EVOLUCIÓ
i EL FUTUR DE L'ESPÈCIE HUMANA"
CONFERÈNCIA
Dr. RICARD V. SOLÉ
ICREA-Complex Systems Lab UPF-IBE

Una distància amb la societat que va creixent a través de les tecnologies robòtiques, els científics creuen que és una acceleració que mou un gran interès social. Ensenya una exposició en la primera part una imatge d'una esportista sense cames i amb pròtesis corre amb competició. Fa una comparació amb les pròtesis antigues i en l'actualitat han canviat considerablement. Una altre innovació és la tècnica del 3D que et porta a una altre dimensió impensable que obre moltes preguntes i molt poques respostes, gairebé cap. Continuat amb les imatges de l'exposició explica de quina manera es pot manipular la ment , o sigui les capacitats augmentades. El futur de la espècie, una persona a l'altre punta del món, es podran comunicar a través de pròtesis augmentades en 3D. Fins i tot pròtesis d'aquets complerts que poden, experimentalment, moure les extremitats, o els que estan en coma vegetatiu poden sentir; els robots connectats un a Barcelona i l'altre a Londres es comunicaven a traves d'una programació molt acurada. I ha tot un rang de coses com per exemple controlar la sang, fer transfusions, perquè la sang porta molècules que poden aturar l'envelliment, poder fer òrgans amb cèl·lules mare ; tot això indica, doncs que hi ha factors revolucionaris d'aquí a poc temps. Les cèl·lules parlen entre elles i a través d'una pròtesi es poden fer servir per guarir mal formacions (tràquees infantils), com és el cas d'un nen amb mal formació de tràquea. Un altre cas curiós, un senyor que no podia veure el colors i a través de 3D i amb un sensor pot detectar tipus de colors que n'hi nosaltres podem veure; un cec, amb sensors amb sensors pot veure i fins i tot escalar una pare amb un guia al davant. Els ordinadors personals, en el món virtual, poden interaccionar entre sí. Els robots, la gran metàfora, del món tecnològic, poden maures i fer treballs humans, se'n diuen hominoides i molts ja estan en grans industries suplint treballs de l'home, segurament que en el futur la màquina substituirà a l'home. Conversacions virtuals entre màquines, no significa que siguin intel·ligents, sinó que s'han de programar amb molta cura; dues màquines una davant de l'altre es poden comunicar si estan programades i fer-se preguntes retòriques, però les màquines no tenen consciència, aquí hi ha el repte. En un robot programat , un periodista li fa una entrevista dient què passarà als humans si vosaltres domineu la terra, i el robot li contesta que seran els dominadors. Això preocupa, el fet que el robot pugui suplir a l'home, però el fet és que ajuden a moure objectes pesats feixucs per l'home; fins i tot hi ha robots que es reconeixen entre ells si estan ben programats i podent evolucionar, amb un programa de neurones, cooperant entre sí; tenim els robots domèstics i quan un d'ells veu que se li acaben les piles i ha de recarregar, però la font de carga està ple de robots, emet unes senyals vermelles i tots marxen deixant pas al robot que vol la font d'aliment. El que és més difícil és programar i saber com desenvolupar la sintaxis per un robot, aleshores mai seran intel·ligents, malgrat això, què passarà quan hi hagi robots que puguin interactuar amb nosaltres. Això planteja problemes, sobretot a nivell de consciència perquè pot haver-hi robots que li diguin a una persona que té Alzheimer: "si vols t'esborro la memòria". El fet és que, a través de 3D pots anar a una altre dimensió i conviure amb altres persones, veure't a tu mateix doblat i si et toques l'esquena et penses que és algú i ets tu mateix. Això és memòria associativa quan estàs a una altre dimensió a través de la tecnologia 3D. Els ordinadors supliran gran part del treball humà a través de xarxes i fins i tot podran reconèixer l'estil d'un pintor, imatges de Vincent van Gogh. Hi ha empreses que ja preparen la cadena virtual i no tardarem massa a veure coses impensables com és veure un món virtual amb 3D i un matix a dins d'quest món.

Carme Mas-AASCV


7 Gener 2016
"RECERCA ESPACIAL: PRESENT i FUTUR"
CONFERÈNCIA
Dr. JORDI ISERN
Prof. Dr. Departament Astrophysics and Planetary Sciences

Comença la conferència amb unes introduccions mitològiques: Els somnis d'Icar. Altres somnis pioners per anar a l'espai. Viatges idees, la creació i el pensament, amb llenguatges de ficció. Somnis que es defineix com una necessitat en si mateixa. L'espai exterior és la part de l'Univers més enllà de la influència gravitacional de la Terra i de la seva atmosfera entre altres objectes astronòmics. No hi ha cap frontera definida entre l'atmosfera terrestre i aquest medi. Habitualment se sol considerar que l'espai exterior comença a una alçada de 80 a 120 quilòmetres de la superfície terrestre. Se'n diu espai exterior per distingir-lo de l'espai aeri (i les zones terrestres). L'espai exterior no està completament buit de matèria (és a dir, no és un buit perfecte) sinó que conté una baixa densitat de partícules, predominantment gas d'hidrogen, així com radiació electromagnètica. Encara que se suposa que l'espai exterior ocupa pràcticament tot el volum de l'Univers i durant molt de temps es va considerar pràcticament buit, o replet d'una substància anomenada èter, ara se sap que conté la major part de la matèria de l'univers. Aquesta matèria està formada per radiació electromagnètica, partícules còsmiques, neutrins sense massa i fins i tot formes de matèria poc conegudes com la matèria fosca i l'energia fosca. De fet, en l'Univers cadascun d'aquests components contribueix al total de la matèria, segons estimacions, en la següent proporció: matèria condensada freda (0,03%), matèria estel·lar (0,5%), neutrins (partícules sense massa, 0,3%), matèria fosca (25%) i energia fosca (75%). La naturalesa física d'aquestes últimes encara es coneix amb prou feines. Només es coneixen algunes de les seves propietats pels efectes gravitatoris que imprimeixen en el període de revolució de les galàxies, d'una banda, i en l'expansió accelerada de l'univers o inflació còsmica, per un altre.
L'exploració física de l'espai es porta a terme tant vols tripulats com sondes espacials robòtiques. Raons comuns per a l'exploració de l'espai inclouen l'avanç de la investigació científica, unint diferents nacions, assegurar la supervivència futura de la humanitat i el desenvolupament d'avantatges militars i estratègiques contra altres països. A vegades, es van fer diverses crítiques de l'exploració espacial. Comenta les missions tripulades d'aterratge lunar; Saturn V, primers vols. Primeres exploracions planetàries i les èpoques d'exploració espacial impulsades per una cursa espacial entre la Unió Soviètica i els Estats Units; el llançament del primer objecte fet per l'home en orbitar la Terra, el Spútnik 1 de l'URSS, el 4 d'octubre de 1957, i el primer allunatge per la nau estatunidenca Apol·lo 11, el 20 de juliol de 1969, se'n consideren com els límits d'aquest període inicial. El primer vol espacial tripulat (Iuri Gagarin a bord del Vostok 1) el 1961, el primer passeig espacial (per Aleksei Leónov) el 1965, el primer aterratge automàtic en un altre cos celest el 1966, i el llançament de la primera estació espacial (Saliut 1) el 1971. Després dels primers 20 anys d'exploració, el focus va passar de vols amb coets no reutilitzables per vols amb vehicles reutilitzables, com el programa del transbordador espacial, i de la competència a la cooperació, com amb l'Estació Espacial Internacional. Des de la dècada del 1990 en endavant, els interessos privats van començar a promoure el turisme espacial i llavors l'exploració espacial privada de la Lluna .
l'ESA: La primera missió científica de l'ESA fou l'any 1975, el Cos-B, un programa de proves de monitoratge d'emissions de rajos gamma a l'univers. Coet Ariane 4. El projecte estrella de l'ESA és el programa Ariane consistent en una sèrie de sistemes de llançament. Durant els anys 80, la ESA va desenvolupar diferents models del coet. La versió més usada fou l'Ariane 4, que fou operativa entre el 1988 i el 2003, i que consagrà l'ESA com la líder en llançaments comercial. La ESA actualment opera amb l'Ariane 5, una nova versió del coet, que si bé tingué uns primers llançaments infructuosos (els anys 1996 i 1997), a hores d'ara és indiscutiblement un dels més exitosos del món. Tot i això, ja s'ha començat a dissenyar el futur Ariane 6.
Pel que fa a instal·lacions terrestres, avui dia l'ESA compta disposa de les següents: European Space Operations Centre (ESOC), a Darmstadt, Alemanya. És el centre de control de les missions espacials de la ESA. European Space Research and Technology Centre (ESTEC), a Noordwijk, Països Baixos. És el centre de recerca i desenvolupament de tecnologia i projectes espacials de la ESA. European Space Astronomy Centre (ESAC), a Villanueva de la Cañada, Madrid, Espanya. És el centre des del qual es duen a terme les operacions científiques de les missions d'astronomia i planetàries de l'ESA, a més de la recopilació, l'arxiu i la distribució de les dades obtingudes a la comunitat científica.European Centre for Space Applications and Telecommunications (ECSAT), a Oxfordshire, Regne Unit. És un centre d'investigació de noves aplicacions relacionades amb les tecnologies i les telecomunicacions espacials. European Astronaut Centre (EAC), a Colònia, Alemanya. És on s'entrenen els futurs astronautes europeus. ESA Centre for Earth Observation (ESRIN), a Frascati, Itàlia. És el centre des del qual es controlen i exploten les missions d'observació de la Terra. Centre Spatial Guyanais (CSG), a Kourou, Guaiana Francesa. És la plataforma de llançament de coets de l'ESA, un indret escollit per la seva proximitat a l'equador, des d'on es pot accedir més fàcilment a òrbites comercials. European Space Tracking (ESTRACK). És la xarxa d'estacions de comunicació i seguiment dels satèl·lits i sondes espacials de l'ESA. Està distribuïda en diverses localitzacions arreu de tot el món. Objectius: Els plans de l'ESA es poden dividir en tres categories: L'ESA vol mantenir els seus projectes de recerca i desenvolupament de sistemes de propulsió, per reduir-ne els costos. Observació espacial, amb el llançament de satèl·lits per l'estudi del cosmos. Aquí cal remarcar la seva participació en l'Estació Espacial Internacional, ISS. Exploració i descoberta de planetes dins i fora del sistema solar. Exemples d'aquest objectiu són els exitosos llançaments i aterratges de sondes d'exploració de superfície a Mart, com els aterratges dels Rovers a Mart. Gaia.
La ESA età formada per les organitzacions espacials i altres entitats de 22 països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Suècia, Suïssa i Txèquia. Pròximament s'hi uniran països que recentment s'han unit a la Unió Europea.

Carme Mas-AASCV

RESSENYES CONFERÈNCIES CICLE DE LA LLUM 2015